El silenci també parla

Entro a l'aula, m'assec i no dic res. Penso que serà una bona classe, la que tinc pensada per fer avui. El que m'he proposat és demostrar-los com n'és d'incòmode el silenci.

M'acomodo i no aparto la mirada del grup. Però no dic paraula, només els observo. 

Jo no estic neguitós ni agobiat, en canvi, les seves cares mostren sorpresa i desconcert. No paren quiets; en Joan mira cap aquí i cap allà, l'Aida es mossega les ungles, en Yeray es toca els cabells, l'Albert mira per la finestra... Estan tots desorientats, no saben per què no obro la boca.

Només sento el soroll d'un boli picant insistenment a la taula. Crec que s'estan posant nerviosos, ja han passat 15 minuts. Abans que algun d'ells no aguanti més i estigui a punt de dir alguna cosa, ho faré jo.

Quan m'aixeco de la cadira tots fixen la mirada en mi.

Xiuxiuejo: <<Què passa aquí?>>.

Realment sóc tan lletja?

Sóc lletja. No s'equivoquin amb mi, no creguin que no ho sé, en sóc conscient. Sé que sóc lletja. Tothom sap que sóc lletja, molt lletja i punt. Bé, tampoc cal precipitar-se tant. Home, potser tampoc sóc tant lletja. Alhora també tinc trets que m'afavoreixen: m'agraden els meus cabells rossos i rinxolat però com també m'agrada lluir la meva caballera llisa, potser me'ls planxo massa i els altres deuen veure que els tinc molt cremats; el color dels meus ulls és bonic però els desgracio amb el meu tic, hauria de controlar-lo perquè semblo guenya; els meus llavis vermells que tant solien agradar-me estan massa tallats pel fred i se m'inflen. Pel que veig tampoc sóc tan maca com creia. O només jo em veig aquests defectes?

Sóc lleig

Sóc lleig. Es pensen que no ho sé? No s'equivoquin amb mi. Sé que sóc lleig. No poc agraciat, ni poc afavorit però molt bon noi, ni normal tirant a lleig, ni gens guapo però té un no sé què, no. Sóc lleig i punt. Espantosament, fastigosament lleig. M'han mirat bé? Fixin-se, no desviïn la mirada, gaudeixin de la contemplació de la meva lletjor en tota la seva esplendor. No seran pas els primers que ho faran, ja hi estic acostumat. Comentin el meu aspecte, descriguin-me en veu alta, parlin de les meves faccions amb els seus amics, facin-me servir per demostrar-se que ben parits i que ben fotuts que estan vostès. Es pensen que sóc un paranoic? Això és que encara no m'han mirat bé.

Beth - Terra trencada

S’ha apagat el foc fred de mirada tèbia 

s’ensorren els edificis al teu pas

i ha mort el cor de la guineu més jove 

i les llàgrimes, les llàgrimes un mar

diga’m on vas terra trencada

que la meva ombra dissecada vol saber de reis,

d’herois, 

de la magnificència de la mort de sort, 

dels aires dels poetes de debò. 

S’ha desfet el glaç calent amb comptagotes 

s’ha submergit vergonyós l’ icebreg

s’amaguen porucs els crancs rere les roques 

i les llàgrimes són llàgrimes del cel 

diga’m on vas terra trencada 

que la meva ombra dissecada vol saber de reis,

d’herois, 

de la magnificència de la mort de sort, 

dels aires dels poetes de debò. 

Diga’m on vas terra trencada 

diga’m on vas terra trencada 

diga’m on vas terra trencada.

MICRORELAT 1

<< Tinc por perquè sé que no m'agafaran. Por de ser molt lletja, por de ser petita i grassa al costat de totes aquestes flors tan belles. Tinc por de no agrada'ls-hi. Por de ...>>

- M'han agafat!

MICRORELAT 2

Sóc a la plaça central del poble observant com una espuma, freda i blanca, cau sobre el meu nas vermell i fred. De sobte se sent la campana del rellotge de l'església i el poble queda completament il·luminat.

És Nadal!

MICRORELAT 3

M'agrada la meva ombra, perquè és el mirall de la meva silueta.